Art I Artiga
Cada estiu, en plena mol·lície del Montseny, Antoni Tàpies creava unes extensions d’aspecte àrid i terrós. Agafava la solana boscosa i els sots ombrius i, en les seves creacions, els artigava convertits en unes superfícies extraordinàriament aspres. Sorprèn que pugui brotar tanta matèria deserta, tanta extensió de terra nua, del conreu d’uns boscos espessos i humits. Prop dels alzinars i els camps de can Canals, a tocar del rec dels regants, la pintura de Tàpies es produïa i reproduïa, cada estiu, en un estat intercanviable entre arbre i desert.
Costa destriar què hi ha d’arranament i què d’esponera en aquest Montseny calcigat a Campins: què hi ha d’absència i què de sobreabundància, pintat així el desert, entre els arbres, però a contramà dels arbres. I tot això en una producció, de natura forestal per la quantitat d’obra, però alhora erma i pelada d’aspecte, com si arbre i desert ragessin de la mateixa font.
L’aparició d’un arbre gairebé indiferenciat amb el desert és un cop d’efecte botànic força excepcional. Així i tot l’aparició es repeteix, boscosa i extensa, estiu rere estiu, amb cada arbre com un grapat de sorra, i assedegat d’arbre cada grapat. De vegades la indiferenciació explora la imatge d’un desert reverdit de desert, d’altres vegades la d’uns arbres eremítics que transformen en font de vida la mateixa aridesa.
Aquesta força aspra d’expressió tan oposada al Montseny molsut i rellent dels versos de Verdaguer o de “les collites noucentistes” de Guerau de Liost, estén la muntanya cap a tota mena de sorrals suberosos, de greses visionàries i poroses, com un Montseny llaurat. Així mateix la imatge d’aquestes matèries nues semblaria anticipar la d’una terra cada vegada més agostada per la mutació general del clima. Ara bé, si com diu Joan Brossa “L’última mà és la mà dels boscos” és ben provable que les matèries forestals de Tàpies, en la mesura que, més gemat o més magre, el verd no para mai, es reforestin de nou.
Maig, 2020
Per voltejar una creu
Dibuix de Jaume Coscollar, curador de la instal.lacioĢ de Perejaume
En el cristianisme, la imatge d’una creu sol ser la d’un arbre erm. L’any 1901 es va erigir sobre el turo de Pedracastell de Canet de Mar una creu de 12 metres d’altura feta amb pedra de Montjuic i dissenyada per l’arquitecte Lluís Domènech i Muntaner. En la creu, que reproduïa l’estil gòtic de les antigues creus processionals, es superposava la figuració botànica dels ornaments —formes lobulades de brot, indicis de ramatge, elements florals— i la sequedat desèrtica de la pedra. El 26 de desembre del 1926 un temporal de neu i vent va aterrar la creu. Un any més tard es va erigir una segona creu idèntica però més reforçada. El 24 de juliol de 1936 la segona creu va ser dinamitada pels milicians revolucionaris. Alguns trossos d’aquesta creu es conserven incorporats a dos altars laterals de l’església de Canet de Mar. El patró d’aquesta església és Sant Pere que, segons el llibre apòcrif titulat Fets de Pere, fou precisament martiritzat en una creu cap per avall. Als anys quaranta a Pedracastell s’hi va plantar una tercera creu de fusta que fou substituïda l’any 1953 per la creu de formigó actual, molt més alta i dura en tots els sentits, obra de l’arquitecte Puig Boada. Aquest brotar i morir de creus fa ben bé l’efecte d’una creu que tomba i que gira sobre un mateix punt.
De sempre que m’han obsessionat les muntanyes amb una creu al capdamunt que és una manera de dir que la terra mor en cada cim. Sobre el turó de Canet, el puja i baixa de creus sembla representar una creu que volteja com voltegen les campanes. “Ningú no ha pujat mai al cel fora d’aquell que n’ha baixat” Jn. 3,13.
La instal·lació Fer voltejar una creu per la capella Tàpies de la Universitat Pompeu Fabra consisteix en la col·locació d’un dels fragments que es conserven de la segona creu de Pedracastell, en la mateixa posició i a la mateixa altura en què estava en la creu original. El fragment s’exposa sostingut per quatre puntals estampits a les parets, al sostre i a la biga que travessa la capella i davant la gran campana de la pintura d’Antoni Tàpies.
Abril, 2024
This issue presents this text by Perejaume Fer voltejar una creu that accompanied his installation in the UPF's Sala de reflexión to celebrate the Tàpies centenary. Along with the publication of the text, the drawings of the installation by Jauma Coscollar.
keywords | Antoni Tàpies; Perejaume; art; Sala de reflexión; installation; cross;
Per citare questo articolo / To cite this article: Perejaume, Fer voltejar una creu | CAT, “La Rivista di Engramma” n. 212, maggio 2024, pp. 189-191 | PDF