Art i espiritualitat

Discurs llegit a l’acte d’investidura de Doctor Honoris Causa, Universitat de Barcelona, 22 de juny de 1988

Antoni Tàpies

Arte y espiritualidad (versión en castellano) | Art and Spirituality (English version)
 

English abstract
 

En els últims cent anys una gran part de la humanitat ha viscut un creixement i unes transformacions com mai no s’havien vist. Però no es pot oblidar que això ha portat a algunes capes socials i a alguns pobles una degradació i mortalitat també sense precedents. L’espectacular desenvolupament de la ciència i de la tècnica, lluny de donar sempre fruits positius, a voltes s’ha girat en contra nostra de forma tan perillosa que fins pot arribar a tenir conseqüències fatals per a la continuïtat del nostre planeta. Els desequilibris escandalosos entre la misèria d’uns i la insultant riquesa d’altres no solament estan per resoldre sinó que, en molts casos, són tan cruels com en els pitjors moments de la història.

La vida, és clar, va cercant els seus camins i les seves defenses. I s’ha de reconèixer que, amb tot, són uns anys en què la humanitat haurà desenvolupat intensament molts dels seus millors potencials; en els quals han nascut personalitats extraordinàries i grups infatigables que han fet avançar moltíssim el coneixement de l’univers i de la naturalesa humana; uns anys en què hem vist créixer les organitzacions i les institucions que potser més s’han mobilitzat per intentar frenar la follia dels violents, dels fanàtics, dels injustos, dels especuladors … que, en apropar-nos a l’última dècada del segle xx, de vegades encara estan amenaçant la integritat del món.

En contrast, doncs, amb el perill de destrucció final més gran de la història, que tants han denunciat, qui sap si comencen també a besllumbrar-se alguns símptomes que ja ens apropen a una etapa de maduresa que faci donar un canvi qualitatiu a les nostres vides, als nostres costums, a les relacions tant entre nosaltres mateixos com amb el nostre entorn. Científics, pensadors i també nombrosos artistes, coincidint amb molts mestres espirituals de sempre, ens ho anuncien amb quantitat de descobertes i propostes que no hi ha dubte que van en aquesta direcció. Per això no és estrany que s’hagin aixecat algunes veus parlant-nos ja d’una “nova era” on ens poden conduir les sorprenents i paradigmàtiques visions del món de molts d’aquells. A jutjar per la nova cosmologia, la nova física, la biologia, l’ecologia … o l’art, podem sospitar, com s’ha dit, que la humanitat està evolucionant lentament cap a un estat sublim de consciència del qual els grans visionaris i místics del passat i del present ja n’han proporcionat algunes clarors fugisseres^[1].

Cap a una conciencia còsmica?

Avui pocs estudiosos creurien, certament, que només amb el desenvolupament material administrat per teories econòmiques i consignes polítiques, o per revolucions culturals de massa més o menys a toc de corneta, ja es poden millorar els homes i la societat. I són molts els qui pensen que, per guarir-nos realment, per salvar-nos nosaltres i el món, és molt urgent un replantejament radical dels valors espirituals i morals, així com del seu ensenyament apropiat, perquè cadascun de nosaltres individualment aprengui a perfeccionar la pròpia consciència i el propi comportament. El desenvolupament material és important, evidentment. Com també ho és la labor dels polítics, dels educadors, dels pares o dels qui controlen els mitjans de comunicació que poden ajudar a propiciar aquell canvi. Però les veritables transformacions potser és cert que no s’obtindran si no es generalitza un esforç, segons com mitjançant un llarg treball interior, perquè sigui cadascú qui faci vivent en si mateix l’ensenyament degudament actualitzat de tants mestres d’espiritualitat antics i moderns; i sobretot de quelcom que, sota diferents noms, és bàsic en molts d’ells: la vivència de la unitat originària, l’experimentació íntima de l’autèntica realitat total que és precisament la que ens ha de fer solidaris amb l’univers i amb tots els homes, i que ens pot donar sentit a la vida. La humanitat, dient-ho amb expressions de Julian Huxley, necessita retrobar l’art de la salut espiritual. I no ho aconseguirà amb creences que es basin en dualismes separadors (natural i sobrenatural, esperit i matèria, ànima i cos, Déu i món …) sinó amb creences unitàries que s’alimentin de la dinàmica del coneixement vell i nou, objectiu i subjectiu, de l’experiència tant científica com espiritual^[2]. Adonant-nos també, com fan alguns filòsofs, que en l’actualitat “ja no es pot pensar el món sense pensar-lo en la història, però a condició de recordar que aquesta història és, primer de tot, la història de la consciència, i que ella representa una projecció del pla de l’ésser que ens porta, per reversió, a una metahistòria on només parlen els símbols”^[3].

En aquest sentit ja fa alguns anys que hi ha hagut importants avenços en el camp de les ciències noètiques, en la psicologia analítica i en els estudis de les que alguns anomenen “creences alternatives” – o complementàries de la nostra consciència, com diuen altres – que han obert molts camins. Recordem la revaloració que els psicòlegs i els investigadors de religions comparades ja van fer d’aquelles facultats globalitzadores de l’activitat imaginativa i visionària que el cervell humà ha tingut en tot temps i que es troben especialment preservades en determinades savieses i religions, en l’univers d’alguns mites, imatges i símbols, fins i tot en diverses creen ces esotèriques i en alguns rituals màgics … I recordi’s també la importància que més recentment han tingut els estudis en el camp de la filosofia de la ciència, gràcies a tots els quals s’ha començat a entendre que molts d’aquells processos de simbolització, molts dels missatges del nostre inconscient, dels nostres somnis i en especial d’algunes experiències místico-religioses ens poden donar visions del món que complementen o coincideixen sorprenentment amb moltes descobertes científiques recents^[4].

Fins fa poc els racionalistes acèrrims tenien aquells fenòmens per un psiquisme propi de mentalitats primitives. I tanmateix ara es veu que, en els seus aspectes positius, són fenòmens que poden ser altament civilitzadors. Portadors del misteriós “esperit de la natura”, en realitat fan que aquella part de la natura que és l’home es vagi tornant conscient. E ́s més, com asseguren alguns autors, molts d’aquells fenòmens sortits del que ara hom ja accepta com “valors de l’inconscient” i com un patrimoni espiritual col·lectiu, sembla ser que precisament estan a la base de concepcions científiques modernes concretes, començant per les que tot just fa quatre dies encara es consideraven les recerques més racionals i positives de totes: les de la ciència dels números^[5].

Sigui com sigui, és molt possible que aquesta irrupció de nova espiritualitat, albirada avui en tots els camps, que vol “complementar” la visió del món exclusivament racional i materialista, tingui repercussions molt interessants que, de fet, ja estan canviant la mentalitat i les habituds de molts.

Contribució de l’art modern

L’art – ho he apuntat diverses vegades – ha tingut una situació potser privilegiada en l’evolució d’aquests fets. Alguns artistes del segle xx no solament han testimoniat profusament sobre la necessitat de dirigir-nos, com han dit certs autors, vers “un nou paradigma que doni més impor tància als valors ecològics, humans i espirituals”^[6] sinó que sovint els mateixos artistes han contribuït a crear-lo i s’han esforçat en difondre’l. Recordi’s que en tot aquest segle els artistes han sentit com mai la necessitat d’escriure, de publicar manifestos i de fer declaracions tant per orientar el seu propi treball davant dels nous punts de vista com per convèncer la societat^[7].

L’art s’ha trobat sempre com un peix a l’aigua en el món de la introspecció espiritual, de les grans simbologies, dels valors de l’inconscient i sobretot de moltes experiències místiques i religioses. Més encara, potser avui s’ha de dir que, en ser alliberat per altres mitjans d’expressió dels fins documentals i imitatius que ha tingut en certs moments, l’art ha retrobat en l’expressionisme de les imatges i dels símbols esmentats els seus fins originaris i la seva raó primordial d’existir. En tot cas, avui ja no es pot dubtar que les grans figures de l’art modern estan tenint una contribució important en la formació de la nova consciència. I per això s’ha de considerar que estan complint una funció social de primera magnitud.

Però res no ha estat ni és encara fàcil. Les intencions artístiques basades en la simbologia i en la mística fins fa pocs anys han estat tabú entre molts intel·lectuals del món de l’art, i especialment, per desgràcia, entre bastants de l’esquerra política. No es pot oblidar que eren temes que no fa pas gaire estaven molt desacreditats a causa de l’apropiació que sempre se n’han fet els poders absolutistes i molt concretament la que fa poc se’n va fer el nazisme. Ens ho explica molt bé l’historiador de l’art Maurice Tuchman quan ens introdueix a la memorable exposició titulada L’espiritual en l’art: la pintura abstracta 1890-1985 que es va presentar al County Museum of Art de Los Angeles^[8]. Tuchman recorda com Hitler va basar la coneguda teoria de la supremacia ària del nazisme sobre diverses interpretacions de la teosofia i de molts simbolismes derivats de la mitologia germànica, la qual cosa va servir d’inspiració a l’art oficial d’aquell règim. Això va provocar que bastants crítics d’art dels països democràtics, alguns molt influents sobretot en els museus nordamericans, abandonessin qualsevol idea que relacionés l’art abstracte amb el món dels símbols espirituals quan, de fet, des de la prehistòria fins als nostres dies, l’art sempre hi ha estat tan unit. Aquest abandó, segueix Tuchman, va fer que durant anys l’art abstracte s’expliqués només pels seus pretesos valors “formals” o purament estètics. I la conseqüència d’això va ser que la principal riquesa espiritual de la pintura abstracta, i amb ella de la majoria de la pintura dita moderna, va ser menystinguda i, per tant, que els seus beneficis reals quedessin ocults per la major part de la societat.

Un gran sector de la crítica i dels historiadors més recents, com és natural, s’han anat desfent d’aquests prejudicis, i en especial en constatar el fet objectiu de les pràcticament unànimes relacions dels artistes moderns més importants amb temes, filosofies i mestres espirituals de les característiques descrites, tal com es pot veure a través dels documents i les obres que figuren en la gran exposició mencionada. Els vells intel·lectuals més o menys d’esquerra, alguns dels quals arribaven a pensar que les “rareses” de l’art modern ignoraven la vida i el feien massa esotèric, o els que feien mofa que l’art es transcendentalitzés massa o es tornés massa metafísic, es troben ara amb la sorpresa que tots els que hom considera els millors artistes del segle xx, del primer a l’últim, són justament els qui més profundament s’han interessat per aquests problemes de la nostra existència coincidint amb ensenyaments precisos dels mestres d’espiritualitat que freqüentaven o llegien amb fruïció. És el cas – començant per citar els més abstractes – de Kandinsky, de Mondrian, de Malevitch, de Klee, de Schwitters, d’Arp, de Pollock, de Rothko, de Tobey, etc. I ja no diguem, és clar, dels que tenen aquell sentit simbòlic molt més evident, com Van Gogh, Gauguin, Munch, el nostre mateix Picasso, Marcel Duchamp… o de tants i tants altres més recents. I això cenyint-nos només a la pintura occidental que figura o està citada en l’exposició que hem dit, ja que no solament podríem afegir-hi molts més noms d’Europa i d’Amèrica – pensem en Ernst, Miró, Motherwell, Lam, etc.– sinó que si hi introduíssim les fonts espirituals de l’art oriental que han gravitat sobre aquests artistes – de la pintura xinesa a l’art zen japonès, del tantrisme hindú a les tankes tibetanes, etc.– , podríem omplir tot un volum d’altres noms. Sense oblidar, naturalment, les innombrables mostres que, en el mateix sentit, ens fornirien les arts dites primitives. O les imatges i símbols de tants altres autors més “heterodoxos” o mal coneguts de la nostra pròpia tradició occidental.

Aquest canvi d’enfocament que s’està operant en la crítica i la historiografia de l’art modern ha estat summament positiu. Tot i que, com es pot suposar, encara provoca moltíssimes resistències vingudes de prejudicis religiosos, ideològics, polítics, comercials… que són contraris a la difusió dels veritables continguts de l’art modern. Per això no e ́s gens estrany que alguns pensin que, malgrat que se n’ha parlat tant, quasi tota la història de l’art modern s’ha de refer i sobretot de divulgar. Gran part del públic, efectivament, sent una forta atracció difusa per l’art modern i potser s’ha après de memòria alguns noms d’artistes i en coneix alguns aspectes anecdòtics. Una minoria els col·lecciona amb devoció i d’altres fins i tot hi inverteixen diners. Però no hi ha dubte que encara són molt pocs els qui gaudeixen de veritat dels autèntics beneficis que pot aportar la comunió amb els continguts de l’art modern. És a dir, s’ignora encara la gran funció cognitiva i ètica que l’art modern podria acomplir més a fons, si fos ben explicat, en la societat d’aquest fi de segle tan trasbalsat que vivim.

Perquè això també ho hem de recordar sempre: la comunió amb les obres d’art, del temps que siguin, no es dóna mai automàticament. Si es vol que tingui una veritable utilitat social cal preparar-la, ensenyar-la, fomentar-la …^[9] Per sort, exposicions i textos com els mencionats comencen a aclarir molt les coses. Però les institucions de govern, els educadors, els mitjans de comunicació … encara han de prendre més consciència de la importància real dels continguts de l’art modern. S’ha d’aconseguir sobretot reflectir-los en els plans d’ensenyament escolar des dels més elementals perquè la joventut s’enriqueixi realment i, en especial, perquè desenvolupi el seu sentit crític i aprengui a destriar els valors autèntics dels falsos. De no ser així tot esforç serà estèril i seguirem devorats per tants dels enganys de les anomenades indústries culturals de profit.

L’adaptació als nostres temps

Les circumstàncies històriques, socials i culturals dels primers avantguardistes ja es pot imaginar que no són pas les mateixes que tenim avui. Per començar recordem que, en l’actualitat, ni l’art modern es redueix a la pintura abstracta ni l’espiritualitat potser l’entenem exactament com aquells artistes pioners. La importància de Kandinsky, posem per cas, és deguda certament a una interessant immersió en el món de l’espiritualitat. Però imaginar la seva pintura i el seu llibre L’espiritual en l’art només com un producte de la lectura dels escrits de teosofia i d’antropologia d’Helena Blavatsky i de Rudolf Steiner que se li acostuma a atribuir, potser avui faria somriure a molts. El mateix podríem dir de les influències que el llibre Els grans iniciats de Shuré se suposa que va tenir sobre Mondrian; o les d’orientalistes com Ouspensky o Gurdjieff sobre molts altres artistes; tots els quals no tenien encara l’accés més fàcil que tenim avui als textos directes de l’hinduisme, del taoisme o del budis me. I molt menys coneixien, és clar, els grans paral·lelismes que la mateixa ciència d’Occident avui ha reconegut entre molts dels seus propis temes d’estudi i els de l’antiga espiritualitat d’Orient.

Ara tot és bastant diferent. A mida que ens apropem als nostres dies no es pot oblidar que la idea d’“esperit” s’ha tornat menys “espiritual”. Com algú ha dit, més que de salvar ànimes, ara es tracta de salvar homes. Recordem que els mateixos déus, segons anuncià Jung, estan deixant l’Olimp per transformar-se en conceptes filosòfics (i de cara a la praxi, podríem afegir)^[10]. A més ja sabem prou que les experiències espirituals o místiques, com els mateixos sentiments religiosos, no són cap exclusiva de les confessions religioses institucionalitzades. I sobretot sabem que aquelles experiències i sentiments religiosos avui ens “relliguen” més a un model de món basat en les noves teories de l’autoorganització de l’univers, en l’humanisme evolucionista, l’ecologia, la nova sanitat holística, o la profunditat del vedanta i del zen que no pas amb molt d’allò en què es basava el model de món de l’anomenada “civilització occidental” clàssica. Però, malgrat tots els possibles canvis, és indubtable que aquelles actituds, aquells “motius espirituals” dels pioners de l’art modern van obrir un nou camí. I que, avui, convenientment posats al dia i sobretot passats pel filtre crític de la ciència, segueixen essent molts dels mateixos “motius” que encara inspiren el treball d’artistes més recents també moguts per l’afany de conèixer i de fer un món més just.

De formes d’enfocar l’art sempre n’hi haurà moltes i en els nostres temps ningú no pot creure que existeixin normes celestials que ens dictin com ha de ser. En les democràcies això e ́s un principi essencial. Tothom pot pintar o esculpir com vulgui. Però també és essencial que després vingui la crítica i vinguin els historiadors per posar-hi qualificatius: aquest tipus d’art ens dóna una visió ingènua de la realitat, aquest altre és populatxer, això és caricatura, això art polític, això és intranscendent, això és decorativista, etc. I de totes les tendències i noms que han desfilat en aquests últims cent anys, tampoc no hi ha dubte que, a la llum d’una crítica rigorosa i vist ja amb una certa perspectiva històrica, precisament els noms que s’han interessat pels temes metafísico-ontològics i d’espiritualitat abans al·ludits, són els que avui més es valoren i els que realment han fet l’art del segle XX.

Tanmateix seria injust acabar aquestes reflexions sense posar en evidència una vegada més aquell altre fet que f inalment sembla el més curiós d’aquesta història, o potser el més natural? Observi’s com els noms dels millors artistes enumerats en tant que exponents del gran corrent intensament preocupat pels temes espirituals, resulta que són quasi els mateixos, nom per nom, que també escolliren els crítics “formalistes” denunciats per l’historiador Tuchman, segons hem dit abans. Com explicar-ho? Es tracta del vell conflicte entre bellesa i expressió, o entre forma i contingut? La nova història de l’art potser ens demostrarà, és cert, que allò que realment interessa als grans artistes amb més intensitat és estimular en nosaltres la vivència espiritual del veritable coneixement que, a la vegada, com és sabut, també és la del veritable amor, amb totes les immenses conseqüències que això pot tenir. I qui sap si la idea d’estètica, i f ins de bellesa, potser hom la descobreixi després, com una mena de premi no buscat pels artistes però que, aneu a saber per mitjà de quines muses, s’acostuma a atorgar als més grans. Sembla un contrasentit, però potser sempre ha estat així. Com deia l’escriptor japonès Soseki, l’artista descobreix la brillantor de la llum “en llocs on el comú dels mortals no gosa atansar-se. D’això correntment se’n diu embellir, però no es tracta d’embellir. La brillantor de la llum existeix des de sempre …”. A causa de les nostres cegueses fins que el pintor anglès Turner, posem per cas, no va pintar locomotores a ningú no se li havia ocorregut que una locomotora podia ser bella, i fins que Okyo no va pintar fantasmes no es coneixia la bellesa dels fantasmes^[11].

La qüestió és que, com tantes vegades s’ha discutit, una cosa són les bones intencions espirituals o morals i una altra que, a més, es posseeixi aquell conjunt de qualitats o de “dons artístics” que caracteritzen determinades personalitats; allò, al cap i a la fi, que fa que l’art sigui veritablement art, amb tots els seus enigmàtics mecanismes, recursos, mètodes, aventures i sorpreses que li són propis, però on el món “espiritual”, com hem vist, no deixa de ser mai el seu fonament imprescindible i inseparable.

Notas

[1]V.M. Talbot, Misticismo y nueva física, Nova York 1980. Hi ha traducció castellana a Barcelona 1986.

[2]J. Huxley, Religion without Revelation, Londres 1941. Hi ha traducció castellana, Religión sin revelación, Buenos Aires 1967.

[3]M. Cazenave, La Science et l’âme du monde, París 1983.

[4]El tema de les relacions entre la ciència i les experiències espirituals ha estat estudiat en tot temps, però recentment ha pres un gran impuls sobretot en relació amb l’espiritualitat d’Extrem Orient i d’alguns països del tercer món. Són moltíssims els autors que s’haurien de citar en aquest terreny i últimament el tema ha estat objecte de col·loquis internacionals interessants entre nombroses personalitats dels dos camps. Com he avançat en la “Introducció” d’aquest volum, en són un exemple els presentats a Còrdova i Tzukuba per encàrrec de France Culture. Han estat publicats amb els títols Science et conscience (París 1980) i Science et symboles (París 1986). També el que amb el títol de L’Esprit et la science va tenir lloc a Fes. Ha estat publicat per Albin Michel, París 1983. O el que, organitzat per la Unesco, va tenir lloc a Venècia l’any 1986 i que, amb el títol La ciència i les fronteres del coneixement ha estat publicat en català pel Centre Unesco de Catalunya i La Magrana, Barcelona 1987.

[5]M.-L. Von Franz, Nombre et Temps: psychologie des profon deurs et physique moderne, París 1983.

[6]W. Harman, “Inconsciente y consciente”. És una de les presentacions del Col·loqui de Fez abans mencionat. 

[7]V.A. Jaffé, “Le Symbolisme dans les arts plastices”, un dels capítols de C.G. Jung, L’Homme et ses symboles, París 1964.

[8]M. Tuchman et al., The Spiritual in Art: Abstract Painting 1890-1985, Los Angeles, Nova York 1986.

[9]M. Schapiro, Modern Art: 19ths and 20thCenturies: Selected Papers, Nova York 1978.

[10]C.G. Jung et al., op. cit.

[11]N. Soseki, Oreiller d'herbes, París 1987.

English abstract

This article presents a reflection by Antoni Tàpies on the important changes that our culture has undergone in recent times and their repercussions on art. It starts with the avant-gardes in order to understand their evolution in the second half of the twentieth century, paying particular attention to the different ways in which spirituality is resolved in different artistic forms: symbolism, psychology, orientalism.

keywords | Tàpies; art; spirituality; reflection; mysticism; Modern Art.